Dido i Enees

Al llibre IV de l'Eneida de Vigili, la reina cartaginesa Dido i el troià Enees viuen una apassionada i tràgica història d'amor.

El mite, la llegenda, l'amor, el destí tràgic de dos personatges. Tot ens ha cridat l'atenció i l'emoció i podem trobar aquests dos personatges en manifestacions artístiques diverses. En primer lloc, és clar, els elegants hexàmetres de Virgili:

si bene quid de te merui, fuit aut tibi quicquam
dulce meum, miserere domus labentis et istam,
oro, si quis adhuc precibus locus, exue mentem.
te propter Libycae gentes Nomadumque tyranni               320
odere, infensi Tyrii; te propter eundem
exstinctus pudor et, qua sola sidera adibam,
fama prior. cui me moribundam deseris hospes
(hoc solum nomen quoniam de coniuge restat)?
quid moror? an mea Pygmalion dum moenia frater               325
destruat aut captam ducat Gaetulus Iarbas?
saltem si qua mihi de te suscepta fuisset
ante fugam suboles, si quis mihi paruulus aula
luderet Aeneas, qui te tamen ore referret,
non equidem omnino capta ac deserta uiderer.'  


El pintor francès Pierre-Narcisse Guérin va pintar aquest Dido i Enees que podem trobar al Louvre

Dido i Enees, de Guérin, 1815, el Louvre . Foto de litmuse a Flickr

I Henry Purcell va composar una espèndida òpera amb el títol de Dido i Enees (títol original en anglès Dido and Aeneas) el 1869. El lament final de la reina Dido és una de les àries més famoses. Aquí en tenim una mostra

Apol·lo i Dafne, de Bernini

Per encàrreg del cardenal Borghese, Gian Lorenzo Bernini va crear aquesta imatge escultòrica de mida natural que representa el moment en què la nimfa Dafne es comença a convertir en llorer per evitar ser estimada a contracor pel déu Apol·lo. L'obra és al Museu Villa Borghese de Roma
L'escultura de marbre va ser començada per Bernini als 24 anys, entre 1622 i 1625 i segueix la descripció del mite que fa Ovidi a les Metamorfosis I, i el detall precís del moment de l'inici de la transformació dels seus dits en branques.
Bernini va esculpir els següents versos d'Ovidi:


vix prece finita torpor gravis occupat artus,
mollia cinguntur tenui praecordia libro,
in frondem crines, in ramos bracchia crescunt,               550
pes modo tam velox pigris radicibus haeret,
ora cacumen habet: remanet nitor unus in illa.

"Ha acabat el seu prec tot just, quan sent que li pesen
tots els membres: el cos se cenyeix d'una escorça ben fina,
els cabells en fullam es transformen, els braços en branques;
aquells peus corredors arrelen formant una soca
i la corona un cimal: només la bellesa conserva."

Traducció de Jordi Parramon. Quaderns Crema

El sacrifici d'Ifigènia

Ifigènia, d'Anselm Feuerbach, 1871 - Staatsgalerie, Sttutgart

"El sacrifici d'Ifigènia" va aparèixer en unes excavacions que es van fer a la ruïnes d'Empúries i el van trobar al terra d'una de les mansions més luxoses que hi havia a la ciutat. Es tracta d'un mosaic de gran qualitat, de mida reduïda i fàcil de transportar. Els experts pensen que va ser elaborat a Antioquia o a Atenes, entre els segles II i I abans de Crist.


Aquest mosaic està inspirat en un fet molt important de la mitologia grega, explicat per Eurípides a "Ifigènia a Aulida". La flota grega, preparada per anar a fer la guerra contra Troia, no podia sortir de port perquè no bufaven vents favorables. Aleshores, l'endeví Calcant va vaticinar que, perquè canviessin els vents, calia sacrificar Ifigènia, filla del rei Agamèmnon, a la deessa Àrtemis.


El mosaic mostra el moment en què condueixen Ifigènia a l'escenari de la seva mort, amb l'altar preparat per al sacrifici i els soldats observant l'escena. Acompanyen Ifigènia el seu pare Agamèmnon; Menelau, rei d'Esparta i oncle d'Ifigènia; l'endeví Calcant i Ulisses. Sobre una pilastra hi ha representats Àrtemis, deessa de la caça, i el seu germà, el déu Apol·lo. Al mosaic també hi apareix la cérvola que, finalment, serà immolada en lloc d'Ifigènia.